Escribe: Maria Rovira Lastra
Web: oyesherman.wordpress.com

  
Ilustra: Oriol Roca
Web: oriolroca.cat

“’I què estàs fent, exactament, ara?’. 

Per fi s’han acabat els dinars de Nadal on em serveixo més vi mentre m’omplo la boca de torradetes quan m’ho pregunten. Per fi, tot enforquillant un altre filet de salmó fumat, puc clamar orgullosa què estic fent exactament. Perquè des que vaig acabar Humanitats i el meu postgrau de Numismàtica Iraniana Contemporània he fet de tot. 

A veure, de tot. He fet de: 
· Comercial d’una companyia telefònica (‘Comprendo que no le interese nuestra oferta, señora, ya cuelgo yo, muy amable y no cambie nunca’)
· Redacció de contingut per un outlet online (‘Rebequita blanco pus y cinturón de piel con remaches metálicos anudable en cuello’)
· Atenció al Client d’una plataforma d’e-commerce (‘Puedo decirte otra vez que le des a Canjear mi cupón, Mercè, pero creo que en el próximo correo te va a llegar un virus llamado antrax.exe’)
-i (de manera puntual) guia de tours de tapes a guiris per Barcelona (‘Follow me, sahib, I’ll show you the ancient secret of pátátás brávás’). El mico a l’espatlla me’l posava l’empresa. L’accent de muchacha del zoco, jo.

 

I aquest era el meu dream team laboral. M’has conegut en un moment estrany de la meva vida. Podria incloure ítems com un cangur (fallit) a Martorell, estaquirot informatiu a un esdeveniment de la Damm o tuitera a temps complet, entre d’altres. No obstant, em guardo aquest bocinet* de dignitat*.

I tot això, de sobte, s’ha acabat. Per fi puc dir que sóc escriptora. I no una qualsevol, no. Una escriptora publicada. Em paguen per escriure, i no pago les cursives.

La meva bibliografia? M’agrada que em facis aquesta preNo marxis, home. La duc escrita en un full, sempre a sobre. Però vaja, me la sé:

 

I en preparació,

Fa goig eh? Ja et passaré els enllaços perquè te’ls miris. De fet hi podries entrar un parell de cops al dia, així, si vols. Calla, tens Facebook no? Ja te’ls penjaré tots allà, no et preocupis. Tens façana a casa? Perfecte.

 

I ara això acaba de començar. L’altre dia vaig trucar a una amiga i em va dir que no podia quedar, que estava acabant de llegir-se el post de 427 Gifs De Cachorros Despertándose Encima De Otros Cachorros Durmiendo Encima de Gatos Gordos. Ara té temps per acabar-lo; l’han feta fora de la feina per passar-se el dia mirant posts. Quan m’ho va dir vaig pensar, ‘Uao, tant de bo escrigui algun dia una obra colossa, amb aquesta envergadura, que canviï la vida de la gent. Al capdavall vaig guanyar dos Jocs Florals a l’EGB. La posteritat ha de tenir un raconet per a mi.” 

 

* * *

 

Nietzsche va dir que ‘Qui lluita contra els monstres ha de mirar de no convertir-se ell mateix en un monstre’. (En alemany). (Que sí, Revista Sàpiens). El que segur que també va dir en algun moment és ‘Eh, i si em deixés bigoti?’ però això no està documentat més enllà de l’evidència.

Quan érem petits els monstres eren de pèl i banya i bilis i moc. Avui dia saben molt de SEO i se’ns intercalen al timeline com una hèrnia discal. Tweet patrocinado. Post sugerido. Tu puta madre en bici. El contingut sempre ha estat l’esquer de les marques. Es van inventar els programes de televisió perquè veiéssim els anuncis, i les xarxes socials arriben on la televisió està ja desbancada. Quan vam despertar, la publicitat ja era allà des de molt abans que el dinosaure. La publicitat és la seva raó de ser del mitjà.

I què passa quan tens molts més anuncis que coses a dir?

Que poses més gent a dir coses, per generar tràfic i esgarrapar-lo si cal; a esgargamellar-se perquè l’internauta Miri, Aquí, Faci Clic, Hòstia Puta. Volem que ens facin cas, volem els seus clics. A ells els surten gratis (bé, és temps que podrien destinar a la seva existència única i efímera) i els entreté, que és el que volen. Crearem i compartirem a les xarxes socials contingut que Cambiará Tu Punto De Vista i Te Romperá El Corazón molt probablement Por Una Razón Que No Sospechas. Doncs no, no la sospito perquè fins fa exactament quatre segons ignorava les peripècies d’aquesta llúdria que va entrar a un McDonald’s, però ara hi destinaré el meu temps a saber-ho, sorprendre’m i compartir-ho, o potser tocar l’ase i anar A UN ALTRE ARTICLE. Sí, és molt irrellevant, però els meus ulls han de viatjar molt poc dins la pantalla i, què vols que et digui, mirar la pantalla em fa sentir bé.

El pas més enllà seria contractar gent, que anessin amb una samarreta del logo de la marca ics, t’aturés pel carrer i captés la teva atenció dient-te:
                - Ey, ¡escucha esto! Lancé A Un Gato En Llamas A Un Campo De Maíz... Y No Sabes Lo Que Pasó.
Doncs no, no sé qué pasó, deixi’m continuar caminant. Però passi’m el link per inbox, que això ho haig de veure sí o sí.

Segur, segur que escriuràs una obra immortal. Mentrestant entrega el teu dia, espai cerebral i creativitat activa a l’empresa ics, que no passa res, com ha de passar? No lluitem contra els monstres, treballem i consumim per a ells i colonitzen el nostre temps lliure. Tot a lloc, circulin. Les xarxes socials no són perquè facis amiguets i pengis les teves fotos del viatge a Sant Feliu (hehe, dir-li viatge), sinó per ser un canal directe de les empreses a la pantalla de la qual (oh meravella!) no separes la vista ni un moment. Que ullcots vivim, oh infaust, tu i tothom. 

(D’un saltiró baixa de la caixa de préssecs i s’espolsa la túnica de predicador).